Descobreix aquest patrimoni amb les nostres experiències
les tines a peu de vinya
Les tines són construccions utilitzades per produir el vi, i que al llarg de la història han anat utilitzant-se en diferents formes i materials. Les tines de pedra són l’evolució de la tina de fusta i el follador, on el follador servia per aixafar el raïm i la tina era on es fermentava el most. És a finals del segle XVI i sobretot del segle XVII quan la construcció de la tina de pedra queda estesa arreu de la comarca. Un sol recipient feia les dues funcions, a la part superior de la tina s’hi col·locaven unes fustes anomenades posts on s’hi abocava el raïm i es trepitjava, i ben aixafat s’apartava una de les fustes i es feia caure tot cap a l’interior de la tina. Un cop fermentat, s’extreia per una sortida a la part inferior anomenada la boixa.
Les tines normalment es construïen als masos, i durant la verema servien per elaborar el vi de tota la terra pertanyent al mas. Al Bages, degut a la concessió de porcions de terres als “rabassaires”, nom que ve donat pel tipus de contracte “a rabassa morta”, i a l’explotació de vinyes cada vegada més allunyades dels masos, van aparèixer les tines a peu de vinya. Tenien la peculiaritat que eren fetes a peu del tros, aprofitant normalment un desnivell del terreny on fos fàcil abocar el raïm per la part superior i buidar-la per la part inferior, cosa que permetia reduir els costos del transport de raïm. D’aquesta manera només s’havia de transportar el vi o vendre’l a peu de tina als traginers.
La boixa gairebé sempre estava protegida per una barraca que es tancava amb pany i clau, però això no assegurava que la feina de tot un any no es veiés afectada per algun robatori
Podem trobar dues tipologies de construcció, la tina solitària i el conjunt de tines. La primera fa referència clarament a la tina d’un rabassaire que menava una vinya en aquell indret. La segona era una tipologia de construccions col·lectives, on cada tina era propietat d’un rabassaire, però que es construïren conjuntament.
Desconeixem si es feien juntes per donar més consistència a l’edificació o per abaratir costos en la seva construcció, ja que no s’ha trobat cap documentació que ho especifiqui, però la realitat és que aquests conjunts han esdevingut un patrimoni de valor incalculable tant per la història que expliquen com per la seva imponent bellesa.
informació i fotografies: Jaume Plans
els cups medievals
Al Bages, aquestes construccions es localitzen principalment al nord de la comarca i són típics de tot l’arc mediterrani
Podríem afirmar que són el primer indici conegut de vinificació a peu de vinya, comparable a les “tines enmig de les vinyes” de pedra seca.
L’ús dels cups s’inicia al segle XIV i s’estendrà fins al segle XVII. Es tracta d’uns grans forats excavats a la roca que servien de recipients per vinificar, sempre construïts en una roca de manera que una de les cares quedés lliure. Normalment se’n construïen dos de junts, un de dimensions més reduïdes anomenat follador, on es xafava el raïm, i just al costat un altre de més gran on el most, juntament amb la brisa i la rapa, fermentava. Per extreure el vi, a la part baixa del cup de la paret lliure s’hi ubicava la boixa, un forat més o menys circular que comunicava l’interior amb l’exterior. Aquest dos elements formarien un conjunt per poder vinificar. La capacitat d’aquests cups anava en funció del bloc de pedra en què es construïa, trobant cups de fins a 10.000 litres de capacitat.
En algun d’aquest conjunts també hi podem trobar un gran forat, normalment en forma de creu, on anava encaixada la premsa de fusta d’eix vertical que permetia acabar tot el procés en un sol lloc.
fotografies: Eloi Font
Experiències relacionades
Ruta de les tines amb tast de vins i dinar
Preu des de
47€
Ruta de les set tines
Preu des de
60€
Ruta de les tines amb tast de vins
Preu des de
20€
El vi del Geoparc
Preu des de
160€
Visita amants de la terra - Celler Oller del Mas
Preu des de
30€
Talamanca a cavall
Preu des de
55€
Les oliveres d’ara i d’abans
Preu des de
14.90€
Visita Gourmet a Mura i el Molí del Mig
Preu des de
20€
Pedalant entre vinyes
Preu des de
55€
Ruta enològica al Celler Grau i Grau
Preu des de
30€
les barraques de vinya
Barraques de vinya és el nom que reben popularment al Bages les construccions fetes amb la tècnica de la pedra seca i que servien per aixopluc, per guardar-hi eines o fins hi tot per passar-hi alguna nit. La tècnica constructiva requeria de certs coneixements, existint fins i tot la figura del barracaire, que era la persona que sabia de la tècnica i que es llogava per construir-ne. Primer de tot calia buscar el lloc més adient i seguidament calia decidir, en funció de la pedra disponible, com seria la seva forma (circular, rectangular, simple o doble). Mentre s’anava configurant l’estructura s’havia de preveure l’obertura principal, espitlleres, amagatalls pels aliments o xemeneia en cas que hi hagués lloc per fer-hi foc.
La teulada, construïda normalment amb la tècnica de la volta cònica, consistia en una superposició de filades concèntriques col·locades de manera que anaven tancant l’espai fins acabar amb un llosa que tapava l’última obertura. Finalment es cobria tot de pedruscall i terra d’argila.
Al Bages, sobre la terra que cobria la teulada era habitual plantar-hi lliris, evitant així l’erosió de l’aigua.
Se sap que algunes d’aquestes construccions són força antigues, com una barraca al terme de Rajadell amb la inscripció 1716 a la seva llinda, però no és fins al segle XVIII i sobretot al segle XIX, coincidint amb l’expansió de la vinya a la comarca, que se’n construïren la majoria. Ningú sap del cert quantes n’hi ha, ja que l’abandonament de les antigues vinyes i el creixement del bosc les han deixat moltes vegades amagades i oblidades, però el cert és que estan plenament integrades en el nostre paisatge.
informació i fotografies: Jaume Plans
les parets de pedra seca
Gràcies als marges i a les parets de pedra seca es van poder conrear terres que d’una altra manera hagués estat impossible, ja que permetien l’anivellament del terreny, la conducció d’aigües pluvials mitjançant rases o la delimitació de les propietats.
La tipologia d’aquests marges depenia de la disponibilitat de la pedra i de com era el terreny, d’aquí que podem veure marges de poc més de 50 cm, fins a murs de varis metres d’alçada.
A vegades, la inclinació del terreny era tant important que la confecció de feixes amb paret de pedra seca feia que entre una i l’altre només hi capigués una passada de ceps. “Hi havia llocs que era tant dret que cavaven els ceps drets” són explicacions dels pagesos de la zona que recorden com era la fenia de la vinya en temps passats.
Són elements tant integrats en els nostres camps, boscos i muntanyes, que sovint no hi parem l’atenció que es mereixen
En definitiva, però, les parets i els marges avui han adquirit un valor històric i paisatgístic notable. Més enllà del relat que ens expliquen sobre boscos que no ho eren, sobre vinyes en feixes remotes i inaccessibles, o sobre conreus oblidats, formen part del nostre entorn, moltes vegades, amb una gran bellesa.
informació i fotografies: Jaume Plans
Descobreix la cultura que s'amaga en els pobles i indrets del Bages
Viu l'enoturisme de la forma més divertida
els pous de glaç
Els pous de glaç, o “poues”, com es coneixen al moianès, són excavacions obrades generalment amb pedra seca, que s’utilitzaven per poder proveïr de gel o neu la població durant tot l’any. A l’hivern, es canalitzava l’aigua del riu en basses per tal de que aquesta es gelés, i quan la capa de gel tenia el gruix suficient, es col·locaven els blocs a dins del pou. Entre filada i filada de blocs de gel s’hi col·locava palla, boll (pellofa de blat) o branques per evitar que amb el petit desglaç que hi pogués haver s’enganxessin l’un amb l’altre. I així fins que el pou era ple.
Durant l’estiu, aquest glaç emmagatzemat es venia a les ciutats i poblacions properes, convertint aquesta professió en un negoci important a les poblacions rurals.
Les condicions meteorològiques actuals farien impossible la seva reutilització
El Bages, amb més 25 pous documentats, disposa d’uns quants pous intactes i en molt bon estat de conservació.
informació i fotografies: Jaume Plans
